Els versos escrits en el poemari Xaman ens retrotrauen a l'essència primordial de l'ésser humà, la seua relació amb la natura i amb altres éssers humans. La nit ancestral, el misteri del foc, el do de la paraula i el so prenen un sentit de percussió sonora que s'endinsa en els ritmes primigenis. ( ) El poemari és un recorregut vital de l'existència humana al llarg del temps. Els sons colpegen les ossades, expressen el fred, la calor del foc o el misteri de la foscor de la cova. És també el vaivé del brunzit hipnòtic que ens transporta a eixe altre món màgic: l'espai i el temps del xaman, del trànsit que connectava homes i dones amb la natura, principi i fi de la seua supervivència.
