Recull de quinze relats, que, des duna visió realista, ens presenta parts colpidores daquest món nostre, enfront del qual ens pot assaltar una actitud de sorpresa, quan no destupefacció o dindignació. La conseqüència pot ser lescepticisme davant de bona part del que ens envolta, en un intent descapar-sen; o la de qüestionar-sho, per a tractar de captar i entendre lesdevenir de tantes coses de la vida.
És així com el llibre ens porta cap al camp de la «percepció» de la realitat, com si aquesta presentara infinitat darestes, com si fóra polièdrica, com si tinguera mil lectures, tantes com ulls hi ha al món, en un afany de trobar almenys una clau o aproximació que ens concilie amb el dia a dia.
I allò fantàstic, allò màgic, tal com en la segona part del llibre sens mostra, ens acosta una mica més a comprendre certes escenes, algunes desmesurades, altres bastant absurdes, daquest univers nostre.
Un llibre de realisme i de fantasia; de màgia, en una paraula.
____________________
En aquesta obra, Jesús Moncho planteja qüestions existencials, com ara el pas inexorable del temps, el temor a les incerteses de la vida o labsència de comunicació entre les persones, i els dóna un tractament que resulta força original.
Així, el decurs dels anys no tan sols canvia laspecte extern dels individus, sinó que també altera els espais físics: una era urbanitzada i asfaltada esdevé lexpressió més clara de la fi del món rural. Des de fa ja molt de temps, és una replaça que ha perdut la seua «ànima» llauradora en privar-la de funcions tan primordials com la de batre el blat. En un cert sentit, aquesta era ens fa recordar el riu del filòsof Heràclit: ningú no podrà travessar-lo dues vegades per la senzilla raó que ni la persona ni laigua seran les mateixes. La contínua transformació és, certament, lessència de la vida.
Així mateix, lombra desvalguda que cerca una mare i una llar, protagonista dun dels relats, fa palesa la necessitat de seguretat i afecte que tots tenim com a éssers humans. És impossible viure en un estat daïllament social; la nostra pròpia naturalesa reclama la interacció amb algú altre. Els anhels de lombra ens commouen perquè no varien substancialment dels nostres.
A més a més, lestació duna de les històries, tot i la nombrosa afluència de passatgers, es converteix en un símbol de la incomunicació interpersonal: tothom està de pas, de fugida, no hi vol estar. És un lloc fred perquè hi manca latenció humana: ningú no es preocupa de ningú; els viatgers la transiten i desapareixen amb els seus projectes, els seus desitjos, les seues nostàlgies...
En definitiva, lautor crea en «Nice to meet you (Mira que bé, de topar amb tu)» un univers literari on els personatges viuen la vida i la pateixen, ja que els resulta impossible donar-li forma: «Mai les metes no són a la mà», comenta un dells amb resignació.
