"En el seu escriure, Marín hi vehicula una molt certa incomoditat per les rigideses i limitacions de l?anomenat `món musical?, que tapona i rebutja tants elements expressius i aprovats per molt distints i distants creadors al llarg de decennis i que ja constitueixen, per si mateixos, uns actius per a l?acostament efectiu a l?escoltar d?avui. D?aquí que Marín, obscuro modo, (deia Camus: si la manera fos clara no hi hauria art) postuli una desinhibició que, en els seus aspectes més limítrofs amb el desconegut, és revolucionària: altres maneres de relacionar-se amb `allò musical? són no pas solament útils, sinó ja urgentment necessàries. Així és; Marín postula barra lliure al que és subjectiu, i ho fa al seu aire, ço és, sense grandiloqüència, adoptant el xiuxiueig, la reflexió íntima, aquest locus en el qual les ànimes es freguen i fins i tot s?ensumen, aquest estat més d?ànim i d?hàlit que no d?ordenança, llei i costum. D?aquí que els seus escrits constitueixin un rosari de calfreds d?intensitat variable segons persones o moments de lectura. Davant l?extens, li agrada l?accident minúscul que ens endinsa
