"En la preocupació per la paraula precisa, en la riquesa de comparacions
i metàfores, en la saturació de ressonàncies simbòliques,
en la cadència de la frase i el sentit rítmic del vers o en el domini
de formes tradicionals s'hi destil·la l'essència d'una tradició
literària construïda com un llegat personal a partir del qual Escrivà
formalitza la seva reflexió sobre el fet poètic i la manera de
representar-se en el món. La seva poesia és, de fet, l'estructura
de signes que li permet posar en relació l'alteritat amb el subjecte
per construir-se un a l'altre en el diàleg. Sortir enfora per tornar
endins. Anar a l'objecte per trobar el subjecte. Denunciar el soroll
per conquerir el silenci. Buscar-se eternament. I en la recerca,
sentir la pèrdua per celebrar la vida. Cada poema dels vuitantavuit
de l'antologia queda atrapat en algun punt d'aquesta força
gravitacional que no s'atura. Un cercle tancat en etern equilibri
de contraris". (Olívia Gassol Bellet)
