Els governadors civils, figura política creada a la Constitució de 1812, varen marcar l'evolució de l'Estat espanyol cap a una estructura centralitzada i militaritzada, de caràcter excloent i poc integrador. L'ordre públic esdevingué una problemàtica decisiva del càrrec, sobretot a Barcelona -la província més conflictiva d'Espanya-, que sovint determinà la inestabilitat del govern central. El governador civil era un càrrec escassament professionalitzat, abocat a defensar els interessos del partit i a contactar amb les elits provincials, i es va trobar sovint subordinat al capità general, veritable poder fàctic de l'Estat a Catalunya. El franquisme reforçà la institució, i en radicalitzà el seu contingut centralitzador i repressiu.
