A Guaix, hi bateguen records d'una infantesa plena de misèria i el descobriment de la poesia.
Som allò que no podem oblidar. El Poeta (Miquel Martí i Pol) va dir que recordar no és viure altra vegada, i té raó, però allò que recordem ens ha anat perfilant, esculpint, definint; i si avui som el que som i som com som és perquè hem viscut. I viure significa re-viure, i reviure significa no oblidar. El Josep Fàbrega tenia dret a un got de llet en pols a l'hora del pati; també podia, els dissabtes, anar a fer cua per recollir el «suministro», la ració de sucre i/o farina i/o cigrons i/o alguna llauna de sardines, allà a Súria, a la mina de potassa on treballava el pare. Sabia, també, que el seu destí era aquesta mateixa mina.
Va créixer a la Vall, en una masia de pagès pobra, sense llum, sense aigua, sense horitzons.
Va saber, però, que la seva llengua era una altra, que darrere els tricornis i les sotanes hi bategava un altre país. Va descobrir la Paraula i la Poesia i va viure una transició que no va entendre i les misèries d'una pàtria impossible.
Tot això ens ho explica: naixement, creixença, plenitud..., i tot el que l'ha embolcallat en aquests setanta anys llargs que duu al damunt.