Deia Eduardo Galeano que nosaltres no estem fets dàtoms sinó dhistòries. Ciutat Melancolia és la vida esclatant, en xicotetes partícules. Històries disseminades, lligades per la llum de la nostàlgia, crits de vida i mort, damor i desamor, desperança i incertesa, de llum i dombra. Un cant a la vida dins duna maleta de vivències, dexperiències i de relats teixits a base de cine i música. Perquè cada peça és una cançó o, tal volta, una pel·lícula. Perquè cada fragment desta espècie de ciutat és una nota i un fotograma i, al cap i a la fi, és la vida mateixa reclamant el seu lloc.
