L'origen del llenguatge és, probablement, el secret més ben guardat de l'evolució. El filòleg i filòsof napolità Giambattista Vico (1668-1744) indagà sobre el pas dels primers homes cap a la humanitat civil, suposant que la capacitat figurativa, l'habilitat per entendre's per objectes i senyals, i l'emergència, finalment, de llengües articulades indicaven el curs de la història humana. La seqüència viquiana s'assembla a la progressió semiòtica conjecturada pel lògic nordamericà Charles S. Peirce (1839-1914), d'icones o associacions per semblança, índexs o associacions per contigüitat, i símbols o tipus d'associacions lliures. Per un altre costat, la coevolució i la coexistència de l'oralitat, l'escriptura i els modes audiovisuals i cibernètics assenyalen també, en les línies apuntades per Vico i Peirce, com la "vida dels signes" s'entrellaça amb les formes d'història social i les modalitats de pensament.
