La mort de la persona estimada, amb qui hem edificat i compartit un espai únic al llarg de la nostra convivència, és un sotrac que sentim com una mutilació. La seva mort ens causa un dolor immens, ens canvia la vida i ens obliga a modificar la relació que tenim amb el nostre entorn i amb nosaltres mateixos. Però ¿és just que la mort signifiqui una separació definitiva i absoluta? L?esperit que compartíem ¿pot quedar fossilitzat en un grapat de fotografies i en uns quants records materials? Sense la presència física de l?ésser estimat, ¿podem compartir-hi encara els fets nous que afecten la intimitat de la nostra solitud? ¿Podem dialogar-hi més enllà dels límits temporals? En aquest assaig, que és fill de la seva tesi doctoral en Filosofia, Joan Rigol prova de donar resposta a aquestes i altres preguntes, seguint el fil conductor del seu pensament cristià sobre la mort i l?amor, i posa en ordre els motius d?una esperança que pot ser compartida per molts.
