Els vint-i-set contes de No et facis il·lusions reten homenatge a la ela geminada, lletra que és una i dues alhora, endreçada i anàrquica, lligada (o separada, segons es miri) pel punt volat, que podria actuar de mirall (o miratge).
Així són aquests relats, un mirall absurd de la realitat, una distorsió (o no) del que passa, dues versions (o tres) d'allò que expliquen... La constatació, en definitiva, que necessitem un polsim de surrealisme per provar d'entendre la nostra (in)existència.
Com la l·l: un mirall absurd de la realitat, una distorsió (o no) del que passa, dues versions (o tres) d'allò que expliquen.
