Espanya no és un estat nació amb una tradició de respecte a la pròpia diversitat lingüística. La Constitució de 1978 va significar-hi un avanç important i positiu, però molt limitat. El principi de jerarquia lingüística que domina tota la regulació lingüística espanyola ha dificultat, en part per la esbiaixada interpretació del Tribunal Constitucional, polítiques lingüístiques en tots els poders públics de l'Estat i una legislació lingüística realment igualitària, i ha impedit la seguretat lingüística dels parlants de les llengües espanyoles diferents del castellà. La comparació amb països compromesos amb la igualtat lingüística i els drets lingüístics de la ciutadania, com ara Suïssa, posa de manifest les importants mancances i l'antiigualitarisme del règim lingüístic legal-constitucional espanyol. El llibre Llengua i Estat s'aproxima a aquesta realitat comparant Suïssa i Espanya i proposant canvis que ens acosten en el futur al model suís.
