Quan els bombers s'enduen el cos d'en Titi, l'únic amic de debò que li quedava, mort sota un banc de l'estació de Ménilmontant, en Rico decideix marxar. Deixa París enrere i emprèn camí cap al sud amb una idea al cap: si s'ha de morir, que sigui sota el sol.
Quan els bombers s'enduen el cos d'en Titi, el seu únic company de misèria, mort sota un banc de l'estació de Ménilmontant, en Rico pren una decisió radical. Deixa enrere París i es posa en camí cap al sud. Pensa que, si ha d'acabar morint, almenys vol fer-ho sota el sol i lluny del fred i la foscor que han marcat els seus últims anys.
En ple hivern glaçat, camina carregat de records i remordiments. Repassa mentalment el fracàs de la seva vida: el divorci, el seu fill Julien a qui ja no té dret de veure i aquell engranatge implacable de decisions, errors i mala sort que l'han acabat arrossegant fins al carrer.
Durant el trajecte es trobarà amb altres vides ferides. En Félix, que passa les hores picant una pilota contra el terra, gairebé sense parlar, com si el temps s'hagués aturat per a ell. La Mirjana, una jove bosniana perduda i sense diners, que diu que es prostitueix per sobreviure perquè, en el fons, ja se sent morta. I també d'altres persones que, com ell, han estat derrotades per la vida però continuen avançant d'alguna manera.
El viatge d'en Rico es converteix així en un recorregut per la fragilitat humana, per la solitud i per la necessitat obstinada de seguir endavant malgrat tot. A Marsella, espera retrobar la Léa, el primer amor de la seva joventut, potser l'últim fil que el lliga a una vida diferent.
Perquè, encara que tot sembli perdut, sempre queda la pregunta: qui ha dit que l'esperança no pot aparèixer al final del camí?
