L'un va ser capellà conscienciat de l'escola Casaldàliga, però a la selva d'aquí, segons paraules del seu
amic Pepe Rubianes, fins que aquella bombolla se li va acabar desfent, com la bombolla immobiliària, com reconeix ara
el popular actor Carles Flavià. L'altre continua exercint de capellà, abocat a l'ajuda als marginats dels barris més
necessitats de Barcelona a través de la Fundació Pare Manel. Tots dos són amics des de l'escola i el seminari. Gràcies
a la franquesa de l'amistat conservada entre ells protagonitzen en aquest llibre un diàleg sense pèls a la llengua,
carregat d'ironia i de complicitat, sobre les motivacions i l'evolució de cadascú, les opinions compartides i les
divergents al voltant dels temes més íntims o més oberts. «Penso cada cop més que ser bo és una farsa, un acte de
vanitat», diu Carles Flavià. «Si Déu existeix, no pot ser una càrrega moral, sinó una manera de viure», replica Manel
Pousa.
