L'Exposició Universal de 1888 ha estat entesa, per la tradició historiogràfica, com un dels capítols més importants de la gènesi fotogràfica de la ciutat de Barcelona. En el present treball s'aborda de nou aquest esdeveniment i les conseqüències que va tenir en l'àmbit de la fotografia, entenent-lo com un estadi ambivalent entre la consolidació de règims visuals precedents, propis d'altres dispositius com la pintura o el gravat, i l'emergència de noves pràctiques que madurarien a l'inici del segle XX com, per exemple, el fotoperiodisme.
